Estic acabant el
diari de ruta dos mesos després d’haver fet el Camí. Realment, ja no recordo
totes les dades, com tampoc recordo l’hora d’alçar-nos el darrer dia.
Segurament, no vam matinar tant com en dies precedents, però ja estàvem
desperts abans de sonar el despertador. Alguns companys i algunes companyes de
cambra ja feia estona que movien i nosaltres vam iniciar el darrer dels Camins
de bon matí. Vam amanir les alforges, les motxilles d’esquena i tot, procurant
no oblidar res.
Com cada dia que no
plou a primera hora, posem les bosses de manillar al seu lloc, comprovem la
pressió dels pneumàtics, carreguem les alforges i tanquem les motxilles
d’esquena on portem el més útil en cas de punxada, avaria o consulta –un llibre
del Camí i altres mapes que hem recollit durant el mateix-. Mòbils i carteres
amb alguna altra andròmina útil i menuda van a les butxaques dels maillots. Des
de meitat Camí, si no plou, sempre portem les credencials a les butxaques dels
maillots, així el fet de segellar-les és més ràpid. També és cert que han acabat
malmeses per l’aigua i el fet de treure-les i amagar-les contínuament.
En eixir de l’alberg
a la dreta –cap a ponent- ja hem de pujar una rampa forta. No hem tingut temps
ni d’escalfar la musculatura. De seguida ens presentem a Arzua per on passa la
N-547. A partir d’aquesta població anem pel nord o pel sud de la carretera
creuant-la en molts llocs amb el seu perill.
Esmorzem a base
d’entrepans de pa de motlle, cafè i empanada a un baret a la vora del Camí. Ja
ens queden menys de 20 quilòmetres per arribar al lloc. Fa uns dies que Xuso té
molèsties musculars damunt dels genolls. Avui pareix que continuen i anem més
poc a poc a les pujades. En passar el lloc d’esmorzar ens comuniquen que hi ha
una pujada... i així és. No és tan pronunciada com altres que hem trobat ací a
Galícia, però és més llarga i amb un pendent constant. Trobem molts peregrins i
peregrines que avisem amb el timbre que vam comprar a Astorga. Ja havia llegit
de la utilitat d’aquest menut aparell. La veritat és que va molt bé! Algunes persones
s’espanten massa, però cap vegada ho hem fet amb mala intenció.
Seguim pujant,
planejant, baixant pels camins de terra, quitrà i lloses. Avui hem trobat dos
companys d’Almenara als quals no hem pogut seguir i a quatre o cinc companys
ciclistes andorrans que tampoc ens han seguit a nosaltres.
Fa una estona que
pedalàvem amunt i avall per pistes enquitranades quan li he dit a Xuso. "Estem
prop del monte do Gozo". Així era, però el tram enquitranat igual té quatre o
cinc quilòmetres. Recordava els centres de TVE i TVG passant pel costat. Estava
molt indicat i el seguici de peregrines i peregrins ja era constant. A un tomb
a l’esquerra li vaig dir a Xuso: -He vist el monument del monte do Gozo!
Encara
ens quedava alguna rampa, però prompte
el goig va augmentar. La darrera fita del Camí ja estava davant nostre. Fotos a
la capella, fora segellem les credencials a dos llocs, fotografies al monument.
L’alegria es va doblar i els dolors, els patiments i les suors es van
desintegrar. Vam descansar deu minuts o poc més retrobant-nos amb els andorrans
amb els quals ens vam intercanviar algunes fotos. En cinc quilòmetres
arribaríem a la catedral de Santiago, teníem l’objectiu a tocar. No som
d’expressar molt els sentiments, la nostra cultura i educació ens ha fet
créixer així; malgrat tot, les emocions es palpaven. Estàvem contents, tot i el
cansament dels dies pedalats i els quilòmetres recorreguts.
La baixada va ser
ràpida llevat unes escales al final. No podíem ni volíem caure quan faltaven
metres per assolir l’objectiu. Els carrers de Santiago tampoc ens van agradar
per entrar amb bici, però no quedava més que continuar pedalant. Va arribar un
moment que vam deixar de fer cas als senyals de tràfic. Vam enfilar els carrers
que ens van parèixer i vam fer cap a la plaça de la Immaculada. Des d’aquell
punt, unes escales amb la bici al coll i accés a la plaça de l’Obradoiro entre
la catedral i l’hostal dels Reis Catòlics.
Aproximadament són
les 11.40 del dia 16 de juliol. Ja hem arribat sans i estalvis. És la
festivitat de la Mare de Déu del Carme –sant de la mama-, durant algun moment
del dia la cridem per felicitar-la. Hem completat una aventura que no sabíem
quan acabaria i si acabaria bé el dia que vam començar a pedalar des de casa
(el llunyà 4 de juliol).
Unes fotos, cridem a
casa, uns whatsapps per confirmar que ja estàvem a Compostel·la i a per la
credencial d’haver arribat. En vuit anys ho han canviat de lloc. Fem una cua
relativament menuda que augmenta poc després. Un altre encert!
Oficialment hem
pedalat 980 quilòmetres, segons els nostres comptes 1018, però després de
creuar la península Ibèrica no renyirem per una diferència inferior a 40
quilòmetres. En tenir les credencials les posem al tub de cartró que vam
comprar a Sahagún.
Desfem el camí breu i tornem a la plaça de
l’Obradoiro. Gaudim una estona més i anem a buscar fonda. El mòbil és un bon
aliat. Triem la pensió Ramos a un minut de la plaça de la catedral de Santiago
de Compostel·la. Primer preguntem si podem guardar les bicis, en tenir resposta
afirmativa ens allotgem allí. Xuso puge a preguntar mentre faig guàrdia al
carrer. Pugem les bicis i ens les traiem de damunt durant una bona estona.
Paguem i ens dutxem a la cambra.
En acabar passegem
pels carrers farcits de gent. Fem una cervesa a un bar. Dubtàvem entre
menjar-nos una mariscada o un bon tall de bou. Ens decantem per la segona
opció, ja que els preus que hem vist a diferents establiments són molt similars
(sobre 35€/kg). El restaurant triat A Barrola a la rua do Franco. Una amanida
enorme i exquisida, un altre entrant i després un gran xuleton de més de 1.5
kg acompanyat d’unes patates i unes postres.
Eixim ben satisfets. Ja sabíem que el preu no seria barat, però ens hem donat
un homenatge per realitzar l’aventura amb èxit.
Anem a la cambra de la
pensió per fer una agraïda i recuperadora migdiada. En alçar-nos dutxa
refrescant i a per feina. Fem cap a l’estació de tren per llogar un cotxe per a
demà. Preguntem a tres despatxos escollint i pagant el que ens ha eixit més
econòmic. Al remat, entre els diferents cotxes no hi haurà molta diferència.
Després de la tornada estem molt contents amb el resultat. Ha sigut una opció
fantàstica i més econòmica que l’avió sumant l’enviament de les bicis.
Pugem pels carrers
anteriors. A una ferreteria comprem dos polps. Ràpidament anem a visitar les
places del voltant de la catedral, comprem uns detalls i entrem al recinte
compostel·là per fer unes fotos i agrair a Sant Jaume la seva ajuda i
protecció. Estem una estona i fan fora les persones que no volen quedar-se a la
missa. Eixim de l’enorme temple sense gaudir-lo al complet. La portada del
mestre Mateu, tot i estar acabada de restaurar, encara no és visitable.
Anem a prendre una
cervesa pels nets, estrets i enllosats carrers compostel·lans. A correu seguit,
anem a la pensió, deixem els regals i baixem a sopar a un restaurant anomenat
Galeon enfront de la porta del lloc d’hostalatge. Sopem algunes tapetes de poca
qualitat i quantitat, però ja ens va bé després de l’abundant dinar. Paguem i
cap a l’habitació. Ara a descansar que també ens va bé!
Demà no haurem de
pedalar ni dos quilòmetres fins a l’estació de tren de Santiago de
Compostel·la, a més, quasi tot és baixada.
Salut per al que
queda d’estiu.
Esperem tornar amb la bici, serà molt bon senyal!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada