dilluns, 8 de juliol del 2024
dijous, 20 d’octubre del 2022
diumenge, 21 de juliol del 2019
Me'n vaig a Forcall
Hem fet nit a la
pensió Ramos per un preu bastant accessible a la rua da Raiña –a 1 minut de la
plaça de l’Obradoiro-. Ahir ens va permetre deixar les bicis a una cambra a la
primera planta. Nosaltres estem a la tercera i accedim per unes escales netes
però amb molta pendent. Ja ens va dir que a l’hora de marxar, ella estaria a recepció.
Ens alcem, ens
dutxem, endrecem tota la roba a les alforges i les bosses d’esquena per
deixar-ho tot amanit. Tenim temps, ja que hem d’estar a l’estació de tren a les
9 i ens hem alçat a les 7. Donem la darrera volta a peu per Santiago i per la
quasi deserta plaça de l’Obradoiro. No arribem ni a quinze persones. Les
darreres fotos i un darrer cafè amb un bon tros de bollo contundent. Pensàvem
que no podríem fer per veure que estava tot tancat. El cafè-bar Raxoi al carrer
amb el mateix nom.
Són les 8.30, hora
de tornar cap a la pensió. Baixem totes les bosses i els embalums al carrer,
les carreguem a les bicis –alforges i bosses- o a les esquenes i amb les bicis
sortim a contramà de la catedral cap a l’estació de tren. Com ja pensàvem
arribem molt prompte i l’oficina d’Europcar està tancada, fet que canvia en 10
o 15 minuts. Ahir ja vam pagar el cotxe, així que només ens queda recollir les
claus i algun document extra. Ens pregunten si ens va bé un Audi A1, nosaltres
no tenim cap mena de problema, ja ens apanyarem per posar totes les nostres
pertinences dins.
Hem demanat
diaris vells a la fonda per embrutar el cotxe el mínim possible. Ahir també vam
comprar uns polps per tal de subjectar les bicis. Desmuntem les dues rodes de
cada bici i el seient. Traiem les alforges i totes les bosses menudes de
manillar, esquena i càmera. També desmuntem els seients del cotxe, si no seria
impossible.
A l’espai de la roda
de recanvi ens caben les dues alforges. Davall els seients de pilot i copilot
ens tenim lloc suficient per a la càmera, la bossa de manillar. les dues bosses
d’esquena i alguna compra que hem fet. Passada de diaris per baix mentre damunt
poso la meua bici. Vigilant que canviadors, cadena i altres parts delicades
estiguin protegides i sense contacte. Posem més diaris per posar el quadre de
Xuso. El maleter es va omplint i quedant sense espai, però només ens queden les
quatre rodes i els seients. Subjectem els dos quadres amb un dels polps. A
continuació, introduïm les quatre rodes subjectant-les amb l’altre polp. Ja ho
tenim tot al cotxe!
Les mans han quedat
brutes pel fang i el greix de cadenes i altres components de les bicis. Tanquem
el cotxe i anem a rentar-nos les mans als banys de l’estació. A les 9.30h
iniciem el viatge de tornada amb tot carregat al cotxe llogat.
Eixim de Santiago
per l’A-54 i la N-547 desfent molt dels trams que vam pedalar i gaudint de
veure molts peregrins i moltes peregrines a peu i en bici. Avui, curiosament,
desfent el Camí hem vist moltíssimes persones pedalant, però hem anat molta
estona per la vora del Camí de Sant Jaume i això també ha ajudat. Triem la
Nacional perquè algun tram d’autovia ja sabíem que estava tallada i ho hem
comprovat en arribar. Passem pel mig d’Arzua, Melide com a pobles més grans.
Abans de Palas de Rei entrem a l’A-54 fins a Baralla on eixim per canviar de
xòfer, comprar algunes galetes i anar al bany. Ja tenim quasi tota Galícia a la
saca en dues hores, al voltant de 130 quilòmetres recorreguts.
Xuso reprèn la
marxa. Fa una estona que hem entrat a l’A-6. Estem desfent molt de tros del
Camí fet dies enrere amb la bici. Passem per la vora del Cebreiro, Villafranca
del Bierzo, Ponferrada i Astorga. En aquesta població prenem la N-120 fins a
Lleó per estalviar-nos el peatge de l’AP-71. Seguim a contramà del Camí, fet
que fa la tornada més entretinguda.
Als afores de Lleó
prenem l’autovia de nou. Primer l’A-66 i poc després l’A-231 –Autovia del Camí
de Sant Jaume- que estem desfent a la majoria de trams per carretera. Deixem
l’autovia a Sahagún (Lleó) com no trobem cap lloc adequat per comprar alguna
cosa, seguim cap a Carrión de los Condes (Palència) lloc on comprem menjar a
una benzinera per la qual vam passar amb les bicis. Mentre Jesús conduïa, he
dormit i així el relleu de conductor és més tranquil.
Ara em toca conduir
de nou. Portem recorreguts més de 400 quilòmetres. Passem per Burgos on evitem
de nou els peatges i fem cap a la N-120 que va molta estona paral·lela al Camí
de Sant Jaume. Vilafranca Montes de Oca, Belorado i a Santo Domingo de la
Calzada tornem a l’autovia A-12 fins a Navarrete on entrem a l’autopista AP-68
fins a Saragossa. Xuso també ha aprofitat per dormir. Abans hem de parar a
comprar alguna cosa per menjar, omplir el dipòsit del cotxe... Concretament a una estació de servei a Gallur. Portem conduïts més de 700
quilòmetres. Aproximadament són les 17h.
Més o menys ens
queden 3 hores i 220 quilòmetres per acabar la tornada i arribar a casa.
Xuso ja conduirà
fins a casa. Sense cap contratemps arribem al poble al capvespre amb la
musculatura quasi més ressentida que els dies de pedalar.
Punt i a part.
divendres, 19 de juliol del 2019
Tretzena. Ribadiso, monte do Gozo i plaça de l'Obradoiro. Abraçada a Sant Jaume!
Estic acabant el
diari de ruta dos mesos després d’haver fet el Camí. Realment, ja no recordo
totes les dades, com tampoc recordo l’hora d’alçar-nos el darrer dia.
Segurament, no vam matinar tant com en dies precedents, però ja estàvem
desperts abans de sonar el despertador. Alguns companys i algunes companyes de
cambra ja feia estona que movien i nosaltres vam iniciar el darrer dels Camins
de bon matí. Vam amanir les alforges, les motxilles d’esquena i tot, procurant
no oblidar res.
Com cada dia que no
plou a primera hora, posem les bosses de manillar al seu lloc, comprovem la
pressió dels pneumàtics, carreguem les alforges i tanquem les motxilles
d’esquena on portem el més útil en cas de punxada, avaria o consulta –un llibre
del Camí i altres mapes que hem recollit durant el mateix-. Mòbils i carteres
amb alguna altra andròmina útil i menuda van a les butxaques dels maillots. Des
de meitat Camí, si no plou, sempre portem les credencials a les butxaques dels
maillots, així el fet de segellar-les és més ràpid. També és cert que han acabat
malmeses per l’aigua i el fet de treure-les i amagar-les contínuament.
En eixir de l’alberg
a la dreta –cap a ponent- ja hem de pujar una rampa forta. No hem tingut temps
ni d’escalfar la musculatura. De seguida ens presentem a Arzua per on passa la
N-547. A partir d’aquesta població anem pel nord o pel sud de la carretera
creuant-la en molts llocs amb el seu perill.
Esmorzem a base
d’entrepans de pa de motlle, cafè i empanada a un baret a la vora del Camí. Ja
ens queden menys de 20 quilòmetres per arribar al lloc. Fa uns dies que Xuso té
molèsties musculars damunt dels genolls. Avui pareix que continuen i anem més
poc a poc a les pujades. En passar el lloc d’esmorzar ens comuniquen que hi ha
una pujada... i així és. No és tan pronunciada com altres que hem trobat ací a
Galícia, però és més llarga i amb un pendent constant. Trobem molts peregrins i
peregrines que avisem amb el timbre que vam comprar a Astorga. Ja havia llegit
de la utilitat d’aquest menut aparell. La veritat és que va molt bé! Algunes persones
s’espanten massa, però cap vegada ho hem fet amb mala intenció.
Seguim pujant,
planejant, baixant pels camins de terra, quitrà i lloses. Avui hem trobat dos
companys d’Almenara als quals no hem pogut seguir i a quatre o cinc companys
ciclistes andorrans que tampoc ens han seguit a nosaltres.
Fa una estona que
pedalàvem amunt i avall per pistes enquitranades quan li he dit a Xuso. "Estem
prop del monte do Gozo". Així era, però el tram enquitranat igual té quatre o
cinc quilòmetres. Recordava els centres de TVE i TVG passant pel costat. Estava
molt indicat i el seguici de peregrines i peregrins ja era constant. A un tomb
a l’esquerra li vaig dir a Xuso: -He vist el monument del monte do Gozo!
Encara
ens quedava alguna rampa, però prompte
el goig va augmentar. La darrera fita del Camí ja estava davant nostre. Fotos a
la capella, fora segellem les credencials a dos llocs, fotografies al monument.
L’alegria es va doblar i els dolors, els patiments i les suors es van
desintegrar. Vam descansar deu minuts o poc més retrobant-nos amb els andorrans
amb els quals ens vam intercanviar algunes fotos. En cinc quilòmetres
arribaríem a la catedral de Santiago, teníem l’objectiu a tocar. No som
d’expressar molt els sentiments, la nostra cultura i educació ens ha fet
créixer així; malgrat tot, les emocions es palpaven. Estàvem contents, tot i el
cansament dels dies pedalats i els quilòmetres recorreguts.
La baixada va ser
ràpida llevat unes escales al final. No podíem ni volíem caure quan faltaven
metres per assolir l’objectiu. Els carrers de Santiago tampoc ens van agradar
per entrar amb bici, però no quedava més que continuar pedalant. Va arribar un
moment que vam deixar de fer cas als senyals de tràfic. Vam enfilar els carrers
que ens van parèixer i vam fer cap a la plaça de la Immaculada. Des d’aquell
punt, unes escales amb la bici al coll i accés a la plaça de l’Obradoiro entre
la catedral i l’hostal dels Reis Catòlics.
Aproximadament són
les 11.40 del dia 16 de juliol. Ja hem arribat sans i estalvis. És la
festivitat de la Mare de Déu del Carme –sant de la mama-, durant algun moment
del dia la cridem per felicitar-la. Hem completat una aventura que no sabíem
quan acabaria i si acabaria bé el dia que vam començar a pedalar des de casa
(el llunyà 4 de juliol).
Unes fotos, cridem a
casa, uns whatsapps per confirmar que ja estàvem a Compostel·la i a per la
credencial d’haver arribat. En vuit anys ho han canviat de lloc. Fem una cua
relativament menuda que augmenta poc després. Un altre encert!
Oficialment hem
pedalat 980 quilòmetres, segons els nostres comptes 1018, però després de
creuar la península Ibèrica no renyirem per una diferència inferior a 40
quilòmetres. En tenir les credencials les posem al tub de cartró que vam
comprar a Sahagún.
Desfem el camí breu i tornem a la plaça de
l’Obradoiro. Gaudim una estona més i anem a buscar fonda. El mòbil és un bon
aliat. Triem la pensió Ramos a un minut de la plaça de la catedral de Santiago
de Compostel·la. Primer preguntem si podem guardar les bicis, en tenir resposta
afirmativa ens allotgem allí. Xuso puge a preguntar mentre faig guàrdia al
carrer. Pugem les bicis i ens les traiem de damunt durant una bona estona.
Paguem i ens dutxem a la cambra.
En acabar passegem
pels carrers farcits de gent. Fem una cervesa a un bar. Dubtàvem entre
menjar-nos una mariscada o un bon tall de bou. Ens decantem per la segona
opció, ja que els preus que hem vist a diferents establiments són molt similars
(sobre 35€/kg). El restaurant triat A Barrola a la rua do Franco. Una amanida
enorme i exquisida, un altre entrant i després un gran xuleton de més de 1.5
kg acompanyat d’unes patates i unes postres.
Eixim ben satisfets. Ja sabíem que el preu no seria barat, però ens hem donat
un homenatge per realitzar l’aventura amb èxit.
Anem a la cambra de la
pensió per fer una agraïda i recuperadora migdiada. En alçar-nos dutxa
refrescant i a per feina. Fem cap a l’estació de tren per llogar un cotxe per a
demà. Preguntem a tres despatxos escollint i pagant el que ens ha eixit més
econòmic. Al remat, entre els diferents cotxes no hi haurà molta diferència.
Després de la tornada estem molt contents amb el resultat. Ha sigut una opció
fantàstica i més econòmica que l’avió sumant l’enviament de les bicis.
Pugem pels carrers
anteriors. A una ferreteria comprem dos polps. Ràpidament anem a visitar les
places del voltant de la catedral, comprem uns detalls i entrem al recinte
compostel·là per fer unes fotos i agrair a Sant Jaume la seva ajuda i
protecció. Estem una estona i fan fora les persones que no volen quedar-se a la
missa. Eixim de l’enorme temple sense gaudir-lo al complet. La portada del
mestre Mateu, tot i estar acabada de restaurar, encara no és visitable.
Anem a prendre una
cervesa pels nets, estrets i enllosats carrers compostel·lans. A correu seguit,
anem a la pensió, deixem els regals i baixem a sopar a un restaurant anomenat
Galeon enfront de la porta del lloc d’hostalatge. Sopem algunes tapetes de poca
qualitat i quantitat, però ja ens va bé després de l’abundant dinar. Paguem i
cap a l’habitació. Ara a descansar que també ens va bé!
Demà no haurem de
pedalar ni dos quilòmetres fins a l’estació de tren de Santiago de
Compostel·la, a més, quasi tot és baixada.
Salut per al que
queda d’estiu.
Esperem tornar amb la bici, serà molt bon senyal!
dijous, 18 de juliol del 2019
Dotzena. Sarria, Portomarín, pop i futbol a Melide. Ribadiso
Eixir amb Jose també
ens ha endarrerit els nostres plans habituals, però tampoc ens importa massa.
Ell ens ha aconsellat bé i ens ha esperat en moments puntuals. I al remat, és
la persona amb qui hem compartit més temps durant el nostre Camí.
Així eixim cap a les
7 del matí de l’alberg de Sarria i pels carrers d’aquest municipi gallec anem
pedalant. Avui la predicció del temps donava pluja i a l’eixida fa més fresca
que de costum. Ens posem l’impermeable a un costat del maillot i eixim amb el tallavents
posat. Com estem a l’estiu, fa una humitat estranya, a la qual no estàvem
acostumats.
El terreny gallec és prou més difícil del que pareix a primera vista. Pujades exigents i baixades delicades es van succeint sense massa descans. Proporcionalment als quilòmetres fets, són les etapes amb més desnivell. Pocs trams rodadors, fet que ja es deixa sentir a la musculatura. A hores d’ara, el cul ja no pateix tant. El cos s’ha adaptat als esforços. Tot i aquestes sensacions, seguim gaudint del paisatge, dels peregrins i les peregrines i del Camí.
Després de vuit anys
des del Camí de Sant Jaume 2010, el Camí gallec presenta molt millor cara que
l’anterior viatge-peregrinació. No m’estranya gens veient la quantitat de gent
que camina o pedala.
Com Sarria ja està a
més de 100 quilòmetres de Compostel·la i ja donen la credencial, avui el nombre
de caminants s’ha doblat o més. Ara si, la gent espanyola és majoria, fet que
fins ara no passava. Avui hem avançat moltíssima gent i quasi en tots els
llocs.
Fem uns metres més
del compte per dins de Sarria, però girem i de seguida trobem el Camí. Creuem
el rio Pequeno pel pont da Áspera. En creuar la via del tren, ens espera una
pujada breu, molt intensa, i amb castanys gegants de gran bellesa que ens fa
despertar-nos fugaçment. Al principi creuem un rierol –Rego do Cervo-.
As Paredes, Vilei,
Barbadelo, Rente, Mercado da Serra, Leiman, Peruscallo, Cortiñas, Brea,
Morgade, Ferreiros, Mirallos, Pena, Coutos, Rozas, Moimentos, Mercadoiro,
Moutrás, Parrocha i Vilachá. Es passa per totes aquestes aldees que formen part
de tres concellos: Sarria, Paradela i Portomarin.
En algun lloc ens
hem posat l’impermeable, però ha sigut molt poca cosa i ens l’hem tret fora. Fa
una humitat que avui ens fa suar moltíssim. A més fa fresca per anar només amb
el maillot i portem el tallavents, fet que ens fa suar més del compte. Va ser l’etapa que
més estona vam portar aquesta peça.
Parem a reposar
aigua a un bar i posem l’ampolla d’1,5 litres al porta bidons. Poc a poc anem
avançant: ara per camí enquitranat, després de terra o trams empedrats a les
menudes entitats de població.
Hem passat pel molló
que indicava el quilòmetre 100. Ens hem fet alguna foto de record amb Jose.
Així que ara ja ens queden menys per arribar a la meta final. Si tot va bé,
demà dilluns!
De sobte, ens
plantem a l’altre costat de la vall del riu Miño. Enfront tenim Portomarin. El
Camí es bifurca i nosaltres fidels al que hem fet durant tot el viatge triem
l’original. Baixada ràpida per un corriol estret i poc transitat. Fem cap al
pont per creuar l’embassament de Belasar. Només ens queda una rampa per arribar
a Portomarin que superem sense problemes. És diumenge i quasi no veiem a ningú.
L’església roman tancada i baixem pel carrer amb porxos fins a un bar que està
obert. Segellem a un alberg anomenat Pasiño a Pasiño. Al bar prenem un cafè i
una pasta descansant un poc. La cambrera o propietària se sorprèn que ja
estiguem allí. Això és molt bon senyal. Ja tenim una altra etapa pedestre a les
alforges i la meta diària està més prop.
La veritat que les
etapes gallegues són més vistoses i variades que les castellanes, però també
molt més dures. Per sort, ahir i avui no fa sol fent la temperatura molt
agradable per a pedalar. Ara tenim 25 quilòmetres més fins a Palas do Rei amb
més desnivell de pujada que de baixada. Encara estem a la província de Lugo. Si
no hi ha novetats, avui entrarem a A Coruña.
Passem per boscos
cremats, camins estrets, zones empedrades, poblets, l’ermita de la campana 2010
a Ventas de Naron. Llavors era una pista de terra i ara està enquitranada. Hem
seguit per aquesta carretera enquitranada un tram ben llarg. El camí va per la
vora esquerra, per no molestar peregrines i peregrins a peu; nosaltres anem pel
quitrà, fet que ens fa avançar moltíssim. Seguim desitjant bon camí a totes les
persones que avancem i en aquesta etapa van ser moltes.
Prop de Palas do Rei trobem a Ionut –romanès sense una cama- qui ens segella la credencial, li comprem tres samarretes i ens explica el seu projecte per tirar endavant un centre d’alt rendiment esportiu per a persones amb discapacitat. Vol iniciar una marxa en bici per demanar ajudes i sumar col·laboradors al projecte. La idea si es porta a bon fi ens pareix genial.
A Palas ens esperem
fora de l’església de Sant Tirs perquè estan fent missa. En acabar segellem les
credencials i seguim pedalant. En eixir de Palas hi ha unes pujades i baixades
més. Veiem uns hórreos i els fem unes fotos. A un pontet de Leboreiro perc una
de les alforges. Jose ens deixa un polp. Parem un moment a Santa Maria de
Leboreiro, però no està oberta. Fotos laterals i del canastró que hi ha a la
porta. Què hem de fer? A continuar...
De seguida, ens plantem a Melide. Anem a casa Ezequiel, però ens diu que hem d’esperar trenta minuts. Girem veles i baixem a la pulperia Garnacha al mateix carrer. A més ens deixen posar les bicis al seu magatzem, moltes gràcies. Demanem una tapa de polp, una de pebrots de Padrón i un tall de vedella amb patates. En acabar l’àpat i pagar ens acomiadem de Jose desitjant-li molt Bon Camí. Ell avui fa compte d’arribar a Santiago.
Nosaltres anem al
cafè-bar Xaneiro del centre de Melide per veure la final del mundial de futbol
que enfronta a França i Croàcia. El resultat final 4-2 per als francesos. Així
també baixarem el dinar. Tampoc vam fer massa cas al futbol, però almenys no
vam eixir a pedalar amb el mos a la boca.
Pedalant amb desgana
com mai pel cansament i per les dures rampes que apareixien de tant en tant el
desànim el vencíem a les fortes baixades i la seguretat que ens quedava molt
poc per a la meta d’avui. El fet de dormir només a 40 quilòmetres de l’objectiu
final també ens omplia de motivació i moral.
En arribar a
Ribadiso, tots aquells menuts problemes dels darrers dotze quilòmetres es van
esvair ràpidament. Vam parlar a casa per donar bones notícies. Teníem
Compostel·la, la capital gallega, a poc més de quaranta quilòmetres i portàvem
més de 970 pedalats. Ara si, la motivació i les ganes es van recuperar
ràpidament. A més vam trobar gent coneguda. David un bicigrí madrileny amb qui
vam parlar una bona estona. El vam trobar i saludar a la plaça de l’Obradoiro
dilluns a la vesprada. També vam trobar una xica de Metz (França). Ella va
caminar 1000 quilòmetres i després va deixar les botes aparcades, va comprar
una bici senzilla que la va portar a 40 quilòmetres de l’objectiu compartit.
Alguns dies abans ja l’havíem trobada, però va ser ara quan vam parlar més.
En arribar vam
lligar les bicis a la porxada del patí interior, vam tornar a arreglar el
transportí i ens vam dutxar. Quan ja teníem tot això enllestit, vam anar a
sopar. Deu minuts més i no sopem al restaurant annex a l’alberg. Una de les
xiques va posar mala cara; per sort, la seva companya ens va atendre molt
amablement. Ja sopats tampoc havíem de fer gran cosa i peregrines i peregrins
retiren molt prompte a dormir. Així que nosaltres ja vam ser dels darrers, en
aquest alberg hi havia més silenci; encara que si comparteixes cambra amb més
de vint persones és difícil no escoltar res durant la nit.
L’alberg i l’entorn
són espectaculars. Hem cridat des de Melide, però no ens han contestat perquè
hem vist al web que no admeten reserves telefòniques. El fresc i cabalós,
encara que menut riu Iso fa de marge natural a l’alberg que té un vistós pont
per on passa el Camí de Sant Jaume. Cambres, dutxes, rentadora i assecadora,
recepció... un alberg amb tots els serveis. A la vora hi ha una pensió i també
un restaurant. Així que aquell lloc és un menut paradís, un més dels que hem
trobat pel Camí.
Aquest serà la
darrera nit que dormirem en alberg. Demà si aconseguim arribar a Compostel·la,
buscarem una fonda per recuperar millor. Així que ànim perquè només ens queden
43 quilòmetres. Si ho comparem amb les llargues tirades que hem fet és un
passeig, però no hem de badar!
Qualsevol caiguda, per més insignificant que
pugui parèixer ens pot fer marxar cap a casa sense arribar a Santiago. Gaudirem
de la darrera etapa com si fora l’últim dia d’anar amb bici.
A descansar!
 |
| Església de Portomarin |
 |
| Horreo |
 |
| 100 quilòmetres per a la meta |
 |
| Ventas de Naron. L'ermita i la campana del CdSJ2010 |
 |
| Amb Ionut. Molta sort! |
 |
| Un canastro a Santa Maria de Leboreiro |
 |
| Creuant un rierol |
 |
| El pont sobre el riu Iso |
 |
| El darrer alberg. Ribadiso |
 |
| Vista general. Ribadiso |
 |
| La darrera del dia |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)