Me'n vaig a Forcall

Hem fet nit a la pensió Ramos per un preu bastant accessible a la rua da Raiña –a 1 minut de la plaça de l’Obradoiro-. Ahir ens va permetre deixar les bicis a una cambra a la primera planta. Nosaltres estem a la tercera i accedim per unes escales netes però amb molta pendent. Ja ens va dir que a l’hora de marxar, ella estaria a recepció.

Ens alcem, ens dutxem, endrecem tota la roba a les alforges i les bosses d’esquena per deixar-ho tot amanit. Tenim temps, ja que hem d’estar a l’estació de tren a les 9 i ens hem alçat a les 7. Donem la darrera volta a peu per Santiago i per la quasi deserta plaça de l’Obradoiro. No arribem ni a quinze persones. Les darreres fotos i un darrer cafè amb un bon tros de bollo contundent. Pensàvem que no podríem fer per veure que estava tot tancat. El cafè-bar Raxoi al carrer amb el mateix nom.

Són les 8.30, hora de tornar cap a la pensió. Baixem totes les bosses i els embalums al carrer, les carreguem a les bicis –alforges i bosses- o a les esquenes i amb les bicis sortim a contramà de la catedral cap a l’estació de tren. Com ja pensàvem arribem molt prompte i l’oficina d’Europcar està tancada, fet que canvia en 10 o 15 minuts. Ahir ja vam pagar el cotxe, així que només ens queda recollir les claus i algun document extra. Ens pregunten si ens va bé un Audi A1, nosaltres no tenim cap mena de problema, ja ens apanyarem per posar totes les nostres pertinences dins.

Hem demanat diaris vells a la fonda per embrutar el cotxe el mínim possible. Ahir també vam comprar uns polps per tal de subjectar les bicis. Desmuntem les dues rodes de cada bici i el seient. Traiem les alforges i totes les bosses menudes de manillar, esquena i càmera. També desmuntem els seients del cotxe, si no seria impossible.

A l’espai de la roda de recanvi ens caben les dues alforges. Davall els seients de pilot i copilot ens tenim lloc suficient per a la càmera, la bossa de manillar. les dues bosses d’esquena i alguna compra que hem fet. Passada de diaris per baix mentre damunt poso la meua bici. Vigilant que canviadors, cadena i altres parts delicades estiguin protegides i sense contacte. Posem més diaris per posar el quadre de Xuso. El maleter es va omplint i quedant sense espai, però només ens queden les quatre rodes i els seients. Subjectem els dos quadres amb un dels polps. A continuació, introduïm les quatre rodes subjectant-les amb l’altre polp. Ja ho tenim tot al cotxe!

Les mans han quedat brutes pel fang i el greix de cadenes i altres components de les bicis. Tanquem el cotxe i anem a rentar-nos les mans als banys de l’estació. A les 9.30h iniciem el viatge de tornada amb tot carregat al cotxe llogat.

Eixim de Santiago per l’A-54 i la N-547 desfent molt dels trams que vam pedalar i gaudint de veure molts peregrins i moltes peregrines a peu i en bici. Avui, curiosament, desfent el Camí hem vist moltíssimes persones pedalant, però hem anat molta estona per la vora del Camí de Sant Jaume i això també ha ajudat. Triem la Nacional perquè algun tram d’autovia ja sabíem que estava tallada i ho hem comprovat en arribar. Passem pel mig d’Arzua, Melide com a pobles més grans. Abans de Palas de Rei entrem a l’A-54 fins a Baralla on eixim per canviar de xòfer, comprar algunes galetes i anar al bany. Ja tenim quasi tota Galícia a la saca en dues hores, al voltant de 130 quilòmetres recorreguts.

Xuso reprèn la marxa. Fa una estona que hem entrat a l’A-6. Estem desfent molt de tros del Camí fet dies enrere amb la bici. Passem per la vora del Cebreiro, Villafranca del Bierzo, Ponferrada i Astorga. En aquesta població prenem la N-120 fins a Lleó per estalviar-nos el peatge de l’AP-71. Seguim a contramà del Camí, fet que fa la tornada més entretinguda.

Als afores de Lleó prenem l’autovia de nou. Primer l’A-66 i poc després l’A-231 –Autovia del Camí de Sant Jaume- que estem desfent a la majoria de trams per carretera. Deixem l’autovia a Sahagún (Lleó) com no trobem cap lloc adequat per comprar alguna cosa, seguim cap a Carrión de los Condes (Palència) lloc on comprem menjar a una benzinera per la qual vam passar amb les bicis. Mentre Jesús conduïa, he dormit i així el relleu de conductor és més tranquil.

Ara em toca conduir de nou. Portem recorreguts més de 400 quilòmetres. Passem per Burgos on evitem de nou els peatges i fem cap a la N-120 que va molta estona paral·lela al Camí de Sant Jaume. Vilafranca Montes de Oca, Belorado i a Santo Domingo de la Calzada tornem a l’autovia A-12 fins a Navarrete on entrem a l’autopista AP-68 fins a Saragossa. Xuso també ha aprofitat per dormir. Abans hem de parar a comprar alguna cosa per menjar, omplir el dipòsit del cotxe... Concretament a una estació de servei a Gallur. Portem conduïts més de 700 quilòmetres. Aproximadament són les 17h.

Més o menys ens queden 3 hores i 220 quilòmetres per acabar la tornada i arribar a casa.

Xuso ja conduirà fins a casa. Sense cap contratemps arribem al poble al capvespre amb la musculatura quasi més ressentida que els dies de pedalar.

Punt i a part.

Tretzena. Ribadiso, monte do Gozo i plaça de l'Obradoiro. Abraçada a Sant Jaume!

Estic acabant el diari de ruta dos mesos després d’haver fet el Camí. Realment, ja no recordo totes les dades, com tampoc recordo l’hora d’alçar-nos el darrer dia. Segurament, no vam matinar tant com en dies precedents, però ja estàvem desperts abans de sonar el despertador. Alguns companys i algunes companyes de cambra ja feia estona que movien i nosaltres vam iniciar el darrer dels Camins de bon matí. Vam amanir les alforges, les motxilles d’esquena i tot, procurant no oblidar res.

Com cada dia que no plou a primera hora, posem les bosses de manillar al seu lloc, comprovem la pressió dels pneumàtics, carreguem les alforges i tanquem les motxilles d’esquena on portem el més útil en cas de punxada, avaria o consulta –un llibre del Camí i altres mapes que hem recollit durant el mateix-. Mòbils i carteres amb alguna altra andròmina útil i menuda van a les butxaques dels maillots. Des de meitat Camí, si no plou, sempre portem les credencials a les butxaques dels maillots, així el fet de segellar-les és més ràpid. També és cert que han acabat malmeses per l’aigua i el fet de treure-les i amagar-les contínuament.

En eixir de l’alberg a la dreta –cap a ponent- ja hem de pujar una rampa forta. No hem tingut temps ni d’escalfar la musculatura. De seguida ens presentem a Arzua per on passa la N-547. A partir d’aquesta població anem pel nord o pel sud de la carretera creuant-la en molts llocs amb el seu perill.

Esmorzem a base d’entrepans de pa de motlle, cafè i empanada a un baret a la vora del Camí. Ja ens queden menys de 20 quilòmetres per arribar al lloc. Fa uns dies que Xuso té molèsties musculars damunt dels genolls. Avui pareix que continuen i anem més poc a poc a les pujades. En passar el lloc d’esmorzar ens comuniquen que hi ha una pujada... i així és. No és tan pronunciada com altres que hem trobat ací a Galícia, però és més llarga i amb un pendent constant. Trobem molts peregrins i peregrines que avisem amb el timbre que vam comprar a Astorga. Ja havia llegit de la utilitat d’aquest menut aparell. La veritat és que va molt bé! Algunes persones s’espanten massa, però cap vegada ho hem fet amb mala intenció.

Seguim pujant, planejant, baixant pels camins de terra, quitrà i lloses. Avui hem trobat dos companys d’Almenara als quals no hem pogut seguir i a quatre o cinc companys ciclistes andorrans que tampoc ens han seguit a nosaltres.

Fa una estona que pedalàvem amunt i avall per pistes enquitranades quan li he dit a Xuso. "Estem prop del monte do Gozo". Així era, però el tram enquitranat igual té quatre o cinc quilòmetres. Recordava els centres de TVE i TVG passant pel costat. Estava molt indicat i el seguici de peregrines i peregrins ja era constant. A un tomb a l’esquerra li vaig dir a Xuso: -He vist el monument del monte do Gozo!

Encara ens quedava alguna  rampa, però prompte el goig va augmentar. La darrera fita del Camí ja estava davant nostre. Fotos a la capella, fora segellem les credencials a dos llocs, fotografies al monument. L’alegria es va doblar i els dolors, els patiments i les suors es van desintegrar. Vam descansar deu minuts o poc més retrobant-nos amb els andorrans amb els quals ens vam intercanviar algunes fotos. En cinc quilòmetres arribaríem a la catedral de Santiago, teníem l’objectiu a tocar. No som d’expressar molt els sentiments, la nostra cultura i educació ens ha fet créixer així; malgrat tot, les emocions es palpaven. Estàvem contents, tot i el cansament dels dies pedalats i els quilòmetres recorreguts.

La baixada va ser ràpida llevat unes escales al final. No podíem ni volíem caure quan faltaven metres per assolir l’objectiu. Els carrers de Santiago tampoc ens van agradar per entrar amb bici, però no quedava més que continuar pedalant. Va arribar un moment que vam deixar de fer cas als senyals de tràfic. Vam enfilar els carrers que ens van parèixer i vam fer cap a la plaça de la Immaculada. Des d’aquell punt, unes escales amb la bici al coll i accés a la plaça de l’Obradoiro entre la catedral i l’hostal dels Reis Catòlics.

Aproximadament són les 11.40 del dia 16 de juliol. Ja hem arribat sans i estalvis. És la festivitat de la Mare de Déu del Carme –sant de la mama-, durant algun moment del dia la cridem per felicitar-la. Hem completat una aventura que no sabíem quan acabaria i si acabaria bé el dia que vam començar a pedalar des de casa (el llunyà 4 de juliol).

Unes fotos, cridem a casa, uns whatsapps per confirmar que ja estàvem a Compostel·la i a per la credencial d’haver arribat. En vuit anys ho han canviat de lloc. Fem una cua relativament menuda que augmenta poc després. Un altre encert!

Oficialment hem pedalat 980 quilòmetres, segons els nostres comptes 1018, però després de creuar la península Ibèrica no renyirem per una diferència inferior a 40 quilòmetres. En tenir les credencials les posem al tub de cartró que vam comprar a Sahagún.

Desfem el camí breu i tornem a la plaça de l’Obradoiro. Gaudim una estona més i anem a buscar fonda. El mòbil és un bon aliat. Triem la pensió Ramos a un minut de la plaça de la catedral de Santiago de Compostel·la. Primer preguntem si podem guardar les bicis, en tenir resposta afirmativa ens allotgem allí. Xuso puge a preguntar mentre faig guàrdia al carrer. Pugem les bicis i ens les traiem de damunt durant una bona estona. Paguem i ens dutxem a la cambra.

En acabar passegem pels carrers farcits de gent. Fem una cervesa a un bar. Dubtàvem entre menjar-nos una mariscada o un bon tall de bou. Ens decantem per la segona opció, ja que els preus que hem vist a diferents establiments són molt similars (sobre 35€/kg). El restaurant triat A Barrola a la rua do Franco. Una amanida enorme i exquisida, un altre entrant i després un gran xuleton de més de 1.5 kg acompanyat d’unes patates i unes postres. Eixim ben satisfets. Ja sabíem que el preu no seria barat, però ens hem donat un homenatge per realitzar l’aventura amb èxit.

Anem a la cambra de la pensió per fer una agraïda i recuperadora migdiada. En alçar-nos dutxa refrescant i a per feina. Fem cap a l’estació de tren per llogar un cotxe per a demà. Preguntem a tres despatxos escollint i pagant el que ens ha eixit més econòmic. Al remat, entre els diferents cotxes no hi haurà molta diferència. Després de la tornada estem molt contents amb el resultat. Ha sigut una opció fantàstica i més econòmica que l’avió sumant l’enviament de les bicis.

Pugem pels carrers anteriors. A una ferreteria comprem dos polps. Ràpidament anem a visitar les places del voltant de la catedral, comprem uns detalls i entrem al recinte compostel·là per fer unes fotos i agrair a Sant Jaume la seva ajuda i protecció. Estem una estona i fan fora les persones que no volen quedar-se a la missa. Eixim de l’enorme temple sense gaudir-lo al complet. La portada del mestre Mateu, tot i estar acabada de restaurar, encara no és visitable.

Anem a prendre una cervesa pels nets, estrets i enllosats carrers compostel·lans. A correu seguit, anem a la pensió, deixem els regals i baixem a sopar a un restaurant anomenat Galeon enfront de la porta del lloc d’hostalatge. Sopem algunes tapetes de poca qualitat i quantitat, però ja ens va bé després de l’abundant dinar. Paguem i cap a l’habitació. Ara a descansar que també ens va bé!

Demà no haurem de pedalar ni dos quilòmetres fins a l’estació de tren de Santiago de Compostel·la, a més, quasi tot és baixada.

Salut per al que queda d’estiu.

Esperem tornar amb la bici, serà molt bon senyal!

Dotzena. Sarria, Portomarín, pop i futbol a Melide. Ribadiso

Eixir amb Jose també ens ha endarrerit els nostres plans habituals, però tampoc ens importa massa. Ell ens ha aconsellat bé i ens ha esperat en moments puntuals. I al remat, és la persona amb qui hem compartit més temps durant el nostre Camí.

Així eixim cap a les 7 del matí de l’alberg de Sarria i pels carrers d’aquest municipi gallec anem pedalant. Avui la predicció del temps donava pluja i a l’eixida fa més fresca que de costum. Ens posem l’impermeable a un costat del maillot i eixim amb el tallavents posat. Com estem a l’estiu, fa una humitat estranya, a la qual no estàvem acostumats.

El terreny gallec és prou més difícil del que pareix a primera vista. Pujades exigents i baixades delicades es van succeint sense massa descans. Proporcionalment als quilòmetres fets, són les etapes amb més desnivell. Pocs trams rodadors, fet que ja es deixa sentir a la musculatura. A hores d’ara, el cul ja no pateix tant. El cos s’ha adaptat als esforços. Tot i aquestes sensacions, seguim gaudint del paisatge, dels peregrins i les peregrines i del Camí.

Després de vuit anys des del Camí de Sant Jaume 2010, el Camí gallec presenta molt millor cara que l’anterior viatge-peregrinació. No m’estranya gens veient la quantitat de gent que camina o pedala.

Com Sarria ja està a més de 100 quilòmetres de Compostel·la i ja donen la credencial, avui el nombre de caminants s’ha doblat o més. Ara si, la gent espanyola és majoria, fet que fins ara no passava. Avui hem avançat moltíssima gent i quasi en tots els llocs.

Fem uns metres més del compte per dins de Sarria, però girem i de seguida trobem el Camí. Creuem el rio Pequeno pel pont da Áspera. En creuar la via del tren, ens espera una pujada breu, molt intensa, i amb castanys gegants de gran bellesa que ens fa despertar-nos fugaçment. Al principi creuem un rierol –Rego do Cervo-.

As Paredes, Vilei, Barbadelo, Rente, Mercado da Serra, Leiman, Peruscallo, Cortiñas, Brea, Morgade, Ferreiros, Mirallos, Pena, Coutos, Rozas, Moimentos, Mercadoiro, Moutrás, Parrocha i Vilachá. Es passa per totes aquestes aldees que formen part de tres concellos: Sarria, Paradela i Portomarin.

En algun lloc ens hem posat l’impermeable, però ha sigut molt poca cosa i ens l’hem tret fora. Fa una humitat que avui ens fa suar moltíssim. A més fa fresca per anar només amb el maillot i portem el tallavents, fet que ens fa suar més del compte. Va ser l’etapa que més estona vam portar aquesta peça.

Parem a reposar aigua a un bar i posem l’ampolla d’1,5 litres al porta bidons. Poc a poc anem avançant: ara per camí enquitranat, després de terra o trams empedrats a les menudes entitats de població.

Hem passat pel molló que indicava el quilòmetre 100. Ens hem fet alguna foto de record amb Jose. Així que ara ja ens queden menys per arribar a la meta final. Si tot va bé, demà dilluns!

De sobte, ens plantem a l’altre costat de la vall del riu Miño. Enfront tenim Portomarin. El Camí es bifurca i nosaltres fidels al que hem fet durant tot el viatge triem l’original. Baixada ràpida per un corriol estret i poc transitat. Fem cap al pont per creuar l’embassament de Belasar. Només ens queda una rampa per arribar a Portomarin que superem sense problemes. És diumenge i quasi no veiem a ningú. L’església roman tancada i baixem pel carrer amb porxos fins a un bar que està obert. Segellem a un alberg anomenat Pasiño a Pasiño. Al bar prenem un cafè i una pasta descansant un poc. La cambrera o propietària se sorprèn que ja estiguem allí. Això és molt bon senyal. Ja tenim una altra etapa pedestre a les alforges i la meta diària està més prop.

La veritat que les etapes gallegues són més vistoses i variades que les castellanes, però també molt més dures. Per sort, ahir i avui no fa sol fent la temperatura molt agradable per a pedalar. Ara tenim 25 quilòmetres més fins a Palas do Rei amb més desnivell de pujada que de baixada. Encara estem a la província de Lugo. Si no hi ha novetats, avui entrarem a A Coruña.

Passem per boscos cremats, camins estrets, zones empedrades, poblets, l’ermita de la campana 2010 a Ventas de Naron. Llavors era una pista de terra i ara està enquitranada. Hem seguit per aquesta carretera enquitranada un tram ben llarg. El camí va per la vora esquerra, per no molestar peregrines i peregrins a peu; nosaltres anem pel quitrà, fet que ens fa avançar moltíssim. Seguim desitjant bon camí a totes les persones que avancem i en aquesta etapa van ser moltes.

Prop de Palas do Rei trobem a Ionut –romanès sense una cama- qui ens segella la credencial, li comprem tres samarretes i ens explica el seu projecte per tirar endavant un centre d’alt rendiment esportiu per a persones amb discapacitat. Vol iniciar una marxa en bici per demanar ajudes i sumar col·laboradors al projecte. La idea si es porta a bon fi ens pareix genial.

A Palas ens esperem fora de l’església de Sant Tirs perquè estan fent missa. En acabar segellem les credencials i seguim pedalant. En eixir de Palas hi ha unes pujades i baixades més. Veiem uns hórreos i els fem unes fotos. A un pontet de Leboreiro perc una de les alforges. Jose ens deixa un polp. Parem un moment a Santa Maria de Leboreiro, però no està oberta. Fotos laterals i del canastró que hi ha a la porta. Què hem de fer? A continuar...

Leboreiro ja és A Coruña, així que ja estem a la darrera província. Passem pel pont de Furelos i l’església també està tancada, com tantes altres que hem trobat tancades durant el Camí. Ja ens queda poc per arribar a Melide. La veritat és que avui també ens fa falta descansar. No hem parat a fer el tradicional esmorzar i anar un poc més ràpid que la nostra marxa habitual també ens ha perjudicat.

De seguida, ens plantem a Melide. Anem a casa Ezequiel, però ens diu que hem d’esperar trenta minuts. Girem veles i baixem a la pulperia Garnacha al mateix carrer. A més ens deixen posar les bicis al seu magatzem, moltes gràcies. Demanem una tapa de polp, una de pebrots de Padrón i un tall de vedella amb patates. En acabar l’àpat i pagar ens acomiadem de Jose desitjant-li molt Bon Camí. Ell avui fa compte d’arribar a Santiago.

Nosaltres anem al cafè-bar Xaneiro del centre de Melide per veure la final del mundial de futbol que enfronta a França i Croàcia. El resultat final 4-2 per als francesos. Així també baixarem el dinar. Tampoc vam fer massa cas al futbol, però almenys no vam eixir a pedalar amb el mos a la boca.

En acabar ens faltaven menys de 12 quilòmetres que vam agafar amb poques ganes i se’ns van fer molt llargs. Almenys vam passar per algun lloc vistós, com unes passeres enormes per superar un riu. Encara vam trobar algunes costes amunt amb fort desnivell que ens vam parèixer quilomètriques. A més entre la suor i l’aigua de la pluja fina del matí, no estàvem en les millors condicions.

Pedalant amb desgana com mai pel cansament i per les dures rampes que apareixien de tant en tant el desànim el vencíem a les fortes baixades i la seguretat que ens quedava molt poc per a la meta d’avui. El fet de dormir només a 40 quilòmetres de l’objectiu final també ens omplia de motivació i moral.

En arribar a Ribadiso, tots aquells menuts problemes dels darrers dotze quilòmetres es van esvair ràpidament. Vam parlar a casa per donar bones notícies. Teníem Compostel·la, la capital gallega, a poc més de quaranta quilòmetres i portàvem més de 970 pedalats. Ara si, la motivació i les ganes es van recuperar ràpidament. A més vam trobar gent coneguda. David un bicigrí madrileny amb qui vam parlar una bona estona. El vam trobar i saludar a la plaça de l’Obradoiro dilluns a la vesprada. També vam trobar una xica de Metz (França). Ella va caminar 1000 quilòmetres i després va deixar les botes aparcades, va comprar una bici senzilla que la va portar a 40 quilòmetres de l’objectiu compartit. Alguns dies abans ja l’havíem trobada, però va ser ara quan vam parlar més.

En arribar vam lligar les bicis a la porxada del patí interior, vam tornar a arreglar el transportí i ens vam dutxar. Quan ja teníem tot això enllestit, vam anar a sopar. Deu minuts més i no sopem al restaurant annex a l’alberg. Una de les xiques va posar mala cara; per sort, la seva companya ens va atendre molt amablement. Ja sopats tampoc havíem de fer gran cosa i peregrines i peregrins retiren molt prompte a dormir. Així que nosaltres ja vam ser dels darrers, en aquest alberg hi havia més silenci; encara que si comparteixes cambra amb més de vint persones és difícil no escoltar res durant la nit.

L’alberg i l’entorn són espectaculars. Hem cridat des de Melide, però no ens han contestat perquè hem vist al web que no admeten reserves telefòniques. El fresc i cabalós, encara que menut riu Iso fa de marge natural a l’alberg que té un vistós pont per on passa el Camí de Sant Jaume. Cambres, dutxes, rentadora i assecadora, recepció... un alberg amb tots els serveis. A la vora hi ha una pensió i també un restaurant. Així que aquell lloc és un menut paradís, un més dels que hem trobat pel Camí.

Aquest serà la darrera nit que dormirem en alberg. Demà si aconseguim arribar a Compostel·la, buscarem una fonda per recuperar millor. Així que ànim perquè només ens queden 43 quilòmetres. Si ho comparem amb les llargues tirades que hem fet és un passeig, però no hem de badar!

Qualsevol caiguda, per més insignificant que pugui parèixer ens pot fer marxar cap a casa sense arribar a Santiago. Gaudirem de la darrera etapa com si fora l’últim dia d’anar amb bici.

A descansar!

Església de Portomarin

Horreo

100 quilòmetres per a la meta

Ventas de Naron. L'ermita i la campana del CdSJ2010

Amb Ionut. Molta sort!

Un canastro a Santa Maria de Leboreiro

Creuant un rierol

El pont sobre el riu Iso

El darrer alberg. Ribadiso

Vista general. Ribadiso

La darrera del dia

Onzena. Valcarce. Galiza, pugem O Cebreiro i el jaç a Sarria

Avui hem d’afrontar el port més dur del Camí. Aquest si que és un gegant, però anem per passos.

La diana sona prompte. Encara que no tant com nosaltres voldríem ja que Malú tornarà a acompanyar-nos. Entre unes coses i altres eixim cap a les 7 o més tard. Vilafranca del Bierzo també destaca per tenir molt de patrimoni religiós. Església de Santiago a l’entrada, Monestir de San Nicolás, Església de Sant Francesc i Col·legiata de Santa Maria de Cluniales entre d’altres.

A la vora de la darrera església, omplim els bidonets i possem una pastilla de magnesi i potasi que vam comprar a una farmàcia de Lleó. José ens va dir que ajudava i ho provarem, encara que tampoc notem res diferent.

Eixim per un pontet damunt del riu Burbia que pocs metres més avall rep les aigües del riu Valcarce. Ara seguirem molta estona seguint el curs d’aquest riu per un carril bici paral·lel a la carretera –l’antiga N-VI-. Sempre és molt pla però amb tendència cap a dalt. Passem per Perexe, Trabadelo, La Portela de Valcarce, Ambasmestas i Vega del Valcarce on prenem un cafè i una pasta per afrontar la dura pujada. En aquest punt ja portem 130 metres pujats. Molt poc si pensem que la carretera era molt plana, però sempre picava cap a amunt. Abans ens ha passat un taxi que ens ha tocat la botzina, hem pensat encertadament que anaven Aira i Alessandra que caminarien un tros de la pujada a O Cebreiro.

Els cims de les muntanyes ja es veuen molt amunt i nosaltres hem de pujar. Passem per Ruitelan i Ferrerias. Allí creuem el pont sobre el riu das Lamas, de seguida la carretera s’enfila amunt en percentatges durs, de fet són dels més durs dels que hem passat fins ara.

Primera empenta fins al creuament de La Faba i La Laguna. Seguim el consell del pamplonès que va a peu de pujar per la carretera. Al creuament volíem anar cap a La Faba, truquem a Jose que respira fort i ens desaconsella pujar pel Camí. Així que continuem per carretera. Aquesta és estreta, presenta bon ferm i té una pendent que ens costa fins i tot amb el mínim desenrotllament de la Btt. especialment quan ja portem quatre o cinc quilòmetres.

A La Laguna parem a prendre un moment de respir. Comprem aigua i alguna cosa per a menjar. Preguntem per Jose i ens diuen que ha marxat fa deu minuts. Aquest ja serà el darrer poble de Castella i Lleó. Des de Ferrerias pugem per la carretera per advertiment d'un peregrí de Pamplona que ens ho va aconsellar. Prop d'arribar a La Faba el company de Pamplona en bici que puja a peu no ens recomana seguir el Camí i continuem per carretera fins a La Laguna. Passat aquest poble la carretera encara té una pujada forta d’almenys dos quilòmetres.

Ens diuen a La Laguna que el Camí si que té una fita amb la senyal de Galícia, però no la carretera. Entrem a Galiza per O Cebreiro. Allí ens trobem a Jose en companyia de més persones. Fem rogle i ens fem unes fotos mentre fem unes cerveses esperant Alessandra i Aira que estan arribant. Visitem l’església de Santa Maria a Real do Cebrero, fem fotos i descansem per a la segona part del dia. El desnivell positiu que hem pujat supera els 800 metres. Arriben aquells xics valencians que hem trobat diferents vegades, però ens saluden i poc més. Tampoc patim massa.

En arribar les brasileres ens fem unes fotos amb elles i Jose, xerrem de la pujadeta i descansen. Al cap d’una estona elles emprenen el Camí i nosaltres poc després. Fem un tram de carretera per error meu, deixant-les darrere. Nosaltres ho reprenem pel Camí passant per Liñares –on omplim els bidons d’aigua-, l’alt de Sant Roc (on hi ha una estàtua d’un peregrí empentat pel vent), Hospital, Padornelo. Després de solucionar una avaria a la bici de Malú arribem a l’alt de Poio -amb un mur al final per accedir que en tenir grava solta fa molt difícil pujar-. Fem un mos ràpid, segellem i cap a Triacastela amb una baixada bona pel Camí, però molt llarga i en alguns llocs de vertigen. Passem per poblets o aldees com: Fonfria, Biduedo –on unes vaques estan al mig del Camí a l’entrada del poble-, Fillobal, Pasantes i arribem a Triacastela on dinem.

Dinem al restaurant O Peregrino. Mentre arriben Alessandra i Aira. Elles tres dinen poc o res. Jose i nosaltres el menú normal. Com li vam pagar el dinar a Lleó, avui ens convida. Bona persona aquest Jose i bon gest! Dinant ja ens cauen les primeres gotes i a meitat hem d'entrar al restaurant. En acabar, fer una estona de sobretaula i acomiadar-nos, marxem cap a Sarria. Les xiques es queden a Triacastela.

Triem l'opció San Xil per ser més curta deixant la ruta de Samos, però després d’arribar a Sarria ha sigut dura –pel ritme i per les costes fortes amunt i avall-. Així passem per A Balsa, San Xil, Montán, Furela, Pintín, Calvor, Aguiada, San Mamede do Camino i Sarria (ens estalviem d'una altra tronada per minuts). A una espècie de mas amb Hippies del segle XXI ens han segellat les credencials i hem begut alguna cosa a canvi d’un donatiu.

La primera pujada amb pedres i per camí ha estat dureta i tècnica. Hem anat prou ràpid –tot i acabar de dinar- i en alguna baixada hem perdut un bidó de la bici. S’aproximava una tronada que no volíem que ens agafés. Arribant al poble s’ha incrementat molt el vent i ha començat l’aigua. Ja no hem seguit. Ens hem arrecerat els tres a un lloc de màquines de venda. El fort vent ha tirat i esclafat dues mampares de vidre d’un bar d’enfront. La tempesta ha durat poc, en acabar hem tornat a pedalar passant per la vora de l’hotel Alfonso IX, on ens vam quedar al Camí 2010 amb la Universitat per a Majors. Pugem al capdamunt del poble. Jose no té clar si continuar o no per la tronada. Nosaltres parem ací. Després de parlar una estona ens quedem a l’alberg i restaurant Matias Locanda. Fem unes fotos a l’església de Sant Salvador i després una cervesa a l’alberg. Paguem, ens acomodem i ens dutxem amb l’aigua calentíssima –quasi ens escaldem-. Sopem a base de pizza i fins i tot convida a Jesús i a Jose a un poc d’orujo d’herbes. Sense moure’ns del restaurant anem a dormir.

Queden al voltant de 115 quilòmetres. Segons els nostres comptes portem 905 km pedalats.

Si tot va bé, en dues etapes més arribarem a Santiago de Compostel·la.

A descansar!

Alt de Sant Roc. Camí de Sant Jaume 2018

Percentatges d'O Cebreiro

La pujada més llarga i dura a les alforges. O Cebreiro

Quasi al cim del Cebreiro

Nau central de la nau de l'església d'O Cebreiro

L'església d'O Cebreiro per fora

Xuso pujant el Cebreiro. Desnivells durs i pujada llarga

El Cebreiro

El cim més complicat... ja el tenim pedalat!

Vista a Triacastela

Església de Santa Marina a Sarria. Penúltim fonda del Camí