El Camí dels Estels en bici: Novena. De Sant Isidor, saludar als maragatos i cap al Jardí de les Delícies

Tornem a alçar-nos d’hora. Endrecem la cambra i baixem amb tota la roba neta. Un avantatge tal i com ens va el Camí. Uns quants dies de fang que deixen bicis, roba, calcer i bosses com si no hagueren passat mai per la rentadora.

Deixem la capital lleonesa passant davant de la Basílica de Sant Isidor i per la plaça de l'antic refugi-hospital de peregrins de San Marcos -una autèntica i immensa joia-. Creuem el riu Bernesga i a pedalar. Després de la ploguda d’ahir tornem a trobar passos amb prou de fang.

Passem per La Virgen del Camino, un altre dels pobles on no està ben assenyalat per als ciclistes. Davant la Basílica de la Verge del Camí em pego una tabalada pel pedal trencat (xapa i pintura) que no té conseqüències. Els següents pobles no són molt adequats per a les persones que fan el Camí amb la bici. Voreres sense rebaix, manca de senyals, creuaments de la carretera N-120 freqüents, el mateix Camí presenta llocs molt estrets on la vegetació envaeix la zona de pas... Segons el nostre punt de vista, s’haurien de cuidar més tots aquests detalls ja que passa molta gent al llarg de l’any.

Valverde de la Virgen, San Miguel del Camino on parem a prendre un cafè i veure l’encierro, , Villadangos del Páramo on hem estat prop d'una hora intentant reparar el pedal sense èxit i això que hem comprat una caixeta de ferramentes a un taller, però no ens van ajudar massa. Hem trobat dos ciclistes valencians que han començat avui de Lleó, però que no han volgut saber res de nosaltres. Això que els hem tingut davant i darrere fins a Sarria. Continuem per San Martín del Camino, de nou el Camí està molt brut. Quasi no es pot passar en bici! Molta vegetació envaint el Camí, fet que ens pareix sorprenent.

A Hospital de Órbigo entrem pel carrer del Paso Honroso. Passem el pont sobre el riu Órbigo i veiem el lloc on recreen els torneigs a cavall creuant l'espectacular pont. Encara dins del poble –concretament al carrer Santiago-, el meu pneumàtic i la càmera de darrere exploten com una bomba. Els peregrins i les peregrines de la vora s'emporten un bon ensurt. Quan havíem canviat cobertes de costat i havíem inflat les rodes amb una tècnica poc freqüent –posant un tros de càmera lligada amb unes brides per fora- la coberta s'obre per diferents llocs. Ho tenim difícil, el pes de les alforges i baixar sense massa cura en alguns trams difícils han passat factura a les rodes. Un veí ens dóna la solució. Al carrer paral·lel hi ha un taller. El nostre àngel de la guarda... i ja en van uns quants!

Reparada la bici i amb "calcer nou" seguim pedalant, esperant que no ens perjudiqui els "peus". Aquests pobles estan molt mal assenyalats per a les bicis. Sovint ens posen per carrers de direcció prohibida sense alternativa, hi ha voreres sense estar rebaixades i els trams de camí ixen a la carretera durant pocs metres amb el perill de creuar-la dues vegades. Per sort, la cosa millora per als ciclistes a partir d'Astorga.

Seguim molta estona pel costat de la N-120 amb pocs companys i companyes. En eixir de Hospital de Órbigo han anat a l’esquerra mentre nosaltres hem anat pel costat dret.

Molt prop d'Astorga arribem a un cim amb unes bones vistes on trobem la Creu de Santo Toribio. Baixada fàcil passant per San Justo de la Vega. L'entrada a la capital "maragata" és per una passarel·la de tres pisos per salvar la via. Quasi tots els pobles et fan passar per la costa amb més pendent per arribar a l'església, l'ajuntament o la plaça Major. Astorga no és diferent. Des de la Creu ja hem trobat molta més gent. També altres ciclistes navarresos.

Veiem els principals edificis turístics: Ajuntament a la plaça d’Espanya, el Palau Episcopal de Gaudí, la Catedral, les Muralles... i a l'oficina de turisme preguntem per un taller. Els frens i les cadenes demanaven reparació. Mentre les bicis estaven al mecànic, dinem al bar Julemar. En alçar-nos bicis reparades. El taller està molt prop. Només ens cal girar la cantonada. En recollir el material i pagar la reparació, un timbre i dos tubets anti punxades seguim la nostra marxa.

A pocs metres, el tercer problema del dia. Avui les alforges em tocaven els talons després de menjar-me un clot prou profund que tenia aigua. El transportí no ha superat les sacsejades del Camí -al voltant de 750 km-. En eixir del taller i amb les cobertes noves ens adonem que toca, així que després d’un moment de dubte, tornem a traure alforges i transportí endreçant-lo al “nostre” taller improvisat a les reixes de la catedral. Ens adonem que funciona així que tenim un altre problema solucionat. A seguir pedalant!

Ens crida Malú, una de les brasileres que arribarà amb nosaltres fins a Rabanal del Camino. Fem temps prenent un cafè al bar Las Vegas a la vora de la catedral i seguim cap a la meta d'avui que hem allargat per estar a peu de port de la Creu de Ferro demà pel matí.

Ara el Camí puja sempre però suaument. Murias de Rechivaldo, Santa Catalina de Somoza, El Ganso... entre d'altres. Arribem! per fi a la meta del dia per un camí que puja amb arrels i moltes pedres. Eixe si que ha estat bé. Amb alforges és més complicat, però sense es pot pujar perfectament.

Las Carballedas, ermita de la Vera Cruz i descans a un menut paradís... El Green Garden a Rabanal del Camino. Camping on es pot dormir donant la voluntat. Com no podem carregar els diferents aparells dormim a l'Alberg La Senda. Amunt o avall 770 quilòmetres pedalats.

Estem una bona estona amb les tres brasileres, un xic francès de Cognac i alguna persona més. Els valencians es posen a una altra taula, com sempre! Més tard, elles van a un alberg i nosaltres a un altre on ens deixen tancar les bicis a una caseta de fusta.

Parlem amb un home de cinquanta anys o més de Pamplona que fa a peu uns 50 o 60 km al dia. Coneix perfectament el Camí i ens dóna alguns consells. Un altre dia el vam trobar mentre pedalàvem cap a Vilafranca del Bierzo i per la vesprada ja el vam trobar al mateix poble. Un crack i això que a primera vista no ho pensaríem mai. També coneix alguns albergs i ens diu a Vilafranca que no hem triat bé. Ell es queda on hem trucat primer, en no contestar-nos hem triat el segon. Quan ja teníem lloc ens han cridat del primer, però els hem agraït la trucada dient-los que ja teníem llit.

Dormirem nosaltres dos a una cambra amb tres lliteres, més tranquils. Dutxa i a buscar alguna cosa per sopar. Encara que tenim veïns o veïnes a les cambres del costat. Sopem al mateix edifici a base de pasta i truita a la posada El Tesin.

En acabar de sopar pugem a l’habitació. Tothom està a les seves cambres.

Demà continuarem pedalant. Hem de pujar la Creu de Ferrro (1500 m).