El Camí dels Estels en bici: Quarta etapa. Arribada al Camí Francès

Tudela - Castejón - Alfaro - Rincón de Soto - Calahorra- Pradejón - Alcanadre - Arrúbal - Agoncillo - Recajo - Varea - Logroño

La diana sona de nou molt prompte –les 6 del matí-. A la cambra de l’alberg municipal de Tudela només estem nosaltres tot i haver més de 20 llits. Això és un avantatge gran, no cal tenir massa cura de fer soroll. Esmorzem a l’alberg i emprenem la marxa sense massa llum. Ni rastre del xic d’Ulldecona que vam trobar ahir. Avui l’objectiu serà arribar a Logronyo el més sencers possibles. Serà la porta d’inici del nostre Camí Francès. Mai havíem pedalat tants quilòmetres en btt, més de 108. Els cossos ja noten les tres pallisses anteriors, tot i que anem fent parades. Però estem en plenes condicions de seguir.

L’eixida de Tudela és per una carretera poc transitada. Prompte girem a la dreta per unes pistes rodadores, però amb moltíssims mosquits. En aturar-nos alguna vegada, cames i braços acaben reblerts dels minúsculs animalets voladors. Acabem eixe tram amb alguna que altra picada a braços i cames. El darrer poble navarrès per aquella zona és Castejón. A la plaça d’Espanya prenem un cafè i una pasta mirant l’encierro.

Des de Saragossa fins a Logronyo hem de seguir a contramà de l’Ebre, és a dir, direcció nord-oest. En arribar a Logronyo, tot i que hi haurà canvis la direcció a seguir serà quasi sempre oest. Només eixir de Castejón ja ens trobem un senyal d’entrada a La Rioja on ens fem una foto.

Per carretera arribem a Alfaro (La Rioja). El Camí et fa passar per totes les zones més destacades, cèntriques i monumentals dels pobles i les ciutats que trobem. Ara seguim els mollons del camí de l’Ebre GR 99 o més tard les fletxes del camí de Sant Jaume de l’Ebre amb moltes senyals en alguns llocs i molt poques en altres, encara que no hem fet molts quilòmetres de més.

Seguim pedalant sense desnivell per terres riojanes. Arribats a Rincón de Soto esmorzem a un baret a la plaça de l’Ajuntament. Pròxima aturada Calahorra. Tot el camí enquitranat, fet que ens fa avançar moltíssim. Calahorra es veu des de molt lluny. Entrem pel camí de Sant Jaume, hi ha una altra possibilitat. El campanar que hi ha baix del poble és de la catedral de Santa Maria. Després pugem per una costa amb prou pendent. El darrer tram amb escales ens fa carregar les bicis al coll. L’alberg tancat, a l’església de Sant Francesc no segellen les credencials. Aquesta església fa de museu dels passos de la Setmana Santa calagurritana. Només entro jo i pago els 2€ que em demanen. Seguim pels carrers de la localitat i prenem una cervesa a la plaça del Raso. A la vora hi ha l’església de Santiago. Hem preguntat per eixir, però no hem trobat les fletxes grogues i fem cap a la N-232 per on pedalem de cinc a deu quilòmetres. Tant prompte com podem girem a la dreta cap a Pradejón eixint de la nacional. Seguim la carretera en direcció a Sartaguda que Xuso coneix per una cançó d’un grup local prou conegut. Tornem a emprendre el camí que havíem perdut sense voler, la sensació és bona perquè seguíem pedalant en la direcció correcta.

Amunt i avall seguim per pistes envoltades de vinyes fins a Alcanadre on parem a prendre una birra i comprar aigua al bar La Unión. Fa calor, però la bici sempre ens deixa un marge de fresqueta. La sensació augmenta cap a dalt i la fresqueta s’agraeix en baixar.

El següent tram és molt lleig, està mal assenyalat i està molt brut. Podem donar gràcies que hem pogut arribar sense patir massa a Arrúbal. Després d’algun dubte, dinarem a la piscina. El lloc és especialment complet per fer esport i bonic. Servei ràpid i eficient –una hamburguesa i un plat combinat regats amb unes cerveses-, seran la menja d’avui.

En dinar seguim cap a Logronyo. Estem prop però ara el Camí fa moltes voltes i en alguna cruïlla no està massa ben assenyalat. S’apropa una tempesta que abans d’arribar a Agoncillo ja ens fa aturar-nos davall d’una casa. Per ara quatre gotes. Un veí ens informa com és el camí fins a la capital riojana. Passem per la plaça i per la vora del castell de “Aguas Mansas”.

Estem prop de Logronyo i a la vegada estem cansats, a més el Camí continua mal assenyalat. Al creuar el riu Leza em patina la bici per darrere –sort de les alforges que em fan traccionar-. Jesús passa després i no arriba a caure però el seient li colpeja a la cama fent-li un ou. Com ha tocat os, és dolorós però pot pedalar.

Volem seguir per la nacional per estar farts del camí brut i mal assenyalat. A més fa estona que trona molt, fa molt de vent i es veu arribar la tronada. Esperem arribar! Mitja volta. La nacional es fa autovia i alguns cotxes ja ens han pitat sorollosament. Poca paciència!

Comença a ploure de manera suau, estem molt prop del fi d’etapa; però avui no arriba mai. Creuem el riu Iregua per un llarg pont de ferro començant a ploure més. Posem alguna cosa a la bossa impermeable, però ja no tenim temps de molt més. En poca estona, Varea –als afores de Logronyo- es torna invisible. Està tot molt tancat. L’aigua intensa deixa pas a una pedregada forta però de granís no massa gran. Ens retirem davall d’un arbre sense opció de treure els impermeables. Hem fet tard! Tampoc hem tingut temps de posar carregadors i altres aparells a les bosses de plàstic. Per sort, els llibres estan bé, els aparells tecnològics també. Com estàvem suats tenim un poc de fred, però estem molt prop de la meta d’avui. En parar la pluja intensa seguim.

Ja a Logronyo arribem al primer alberg preguntant un xic i una xica (peregrins) que estaven a un bar. Arribem a l’alberg a la plaça –rodona amb porxos- Martínez Flamarique (mala sort, està ple). Amablement, la dona encarregada crida per telèfon a l’alberg municipal que encara té llocs disponibles. A més, ens indica com arribar. Nosaltres li agraïm moltíssim i ens acomiadem. Un àngel de la guarda més!

Ràpidament arribem a l’alberg municipal, al casc històric de la capital riojana. Xops però contents, per haver assolit la meta diària i amb la salut en estat òptim. Registre, instal·lació, dutxa... açò ja ha canviat moltíssim. Rentem i eixuguem tota la roba amb les motxilles d’esquena incloses per una mínima quantitat. Aquest fet ens ha salvat “la vida” perquè quasi tot estava xop. Per sort les alforges són impermeables i han complit la seva funció perfectament.

Posem la rentadora -30 minuts- i anem a fer unes tapes al carrer Sant Joan passant per la Concatedral de Santa Maria la Rodona. Tornem a l’alberg, carreguem l’eixugadora -30 minuts- i tornem a fer unes tapes a la travessia de Sant Joan. La darrera una hamburguesa a un pub mirant el futbol. Ens donem per sopats i anem a descansar a l’alberg que tanca molt prompte.

Compartim la cambra amb més de vint persones, cosa que em fa pensar que no dormirem molt. La tronada continua tota la nit i quan ens alcem també. Poc abans d’eixir al carrer encara descarrega fort. Hi ha catalans, italians, hongaresos, etc. entre d’altres. Entre bosses, lliteres i persones hi ha molt poc d’espai, però no ens queixarem per això!

Cal descansar bé que avui la pallissa ha estat important. I demà tot fa pensar que serà dur –almenys pel fang-.

Bona nit.