El Camí dels Estels en bici: Dotzena. Sarria, Portomarín, pop i futbol a Melide. Ribadiso

Eixir amb Jose també ens ha endarrerit els nostres plans habituals, però tampoc ens importa massa. Ell ens ha aconsellat bé i ens ha esperat en moments puntuals. I al remat, és la persona amb qui hem compartit més temps durant el nostre Camí.

Així eixim cap a les 7 del matí de l’alberg de Sarria i pels carrers d’aquest municipi gallec anem pedalant. Avui la predicció del temps donava pluja i a l’eixida fa més fresca que de costum. Ens posem l’impermeable a un costat del maillot i eixim amb el tallavents posat. Com estem a l’estiu, fa una humitat estranya, a la qual no estàvem acostumats.

El terreny gallec és prou més difícil del que pareix a primera vista. Pujades exigents i baixades delicades es van succeint sense massa descans. Proporcionalment als quilòmetres fets, són les etapes amb més desnivell. Pocs trams rodadors, fet que ja es deixa sentir a la musculatura. A hores d’ara, el cul ja no pateix tant. El cos s’ha adaptat als esforços. Tot i aquestes sensacions, seguim gaudint del paisatge, dels peregrins i les peregrines i del Camí.

Després de vuit anys des del Camí de Sant Jaume 2010, el Camí gallec presenta molt millor cara que l’anterior viatge-peregrinació. No m’estranya gens veient la quantitat de gent que camina o pedala.

Com Sarria ja està a més de 100 quilòmetres de Compostel·la i ja donen la credencial, avui el nombre de caminants s’ha doblat o més. Ara si, la gent espanyola és majoria, fet que fins ara no passava. Avui hem avançat moltíssima gent i quasi en tots els llocs.

Fem uns metres més del compte per dins de Sarria, però girem i de seguida trobem el Camí. Creuem el rio Pequeno pel pont da Áspera. En creuar la via del tren, ens espera una pujada breu, molt intensa, i amb castanys gegants de gran bellesa que ens fa despertar-nos fugaçment. Al principi creuem un rierol –Rego do Cervo-.

As Paredes, Vilei, Barbadelo, Rente, Mercado da Serra, Leiman, Peruscallo, Cortiñas, Brea, Morgade, Ferreiros, Mirallos, Pena, Coutos, Rozas, Moimentos, Mercadoiro, Moutrás, Parrocha i Vilachá. Es passa per totes aquestes aldees que formen part de tres concellos: Sarria, Paradela i Portomarin.

En algun lloc ens hem posat l’impermeable, però ha sigut molt poca cosa i ens l’hem tret fora. Fa una humitat que avui ens fa suar moltíssim. A més fa fresca per anar només amb el maillot i portem el tallavents, fet que ens fa suar més del compte. Va ser l’etapa que més estona vam portar aquesta peça.

Parem a reposar aigua a un bar i posem l’ampolla d’1,5 litres al porta bidons. Poc a poc anem avançant: ara per camí enquitranat, després de terra o trams empedrats a les menudes entitats de població.

Hem passat pel molló que indicava el quilòmetre 100. Ens hem fet alguna foto de record amb Jose. Així que ara ja ens queden menys per arribar a la meta final. Si tot va bé, demà dilluns!

De sobte, ens plantem a l’altre costat de la vall del riu Miño. Enfront tenim Portomarin. El Camí es bifurca i nosaltres fidels al que hem fet durant tot el viatge triem l’original. Baixada ràpida per un corriol estret i poc transitat. Fem cap al pont per creuar l’embassament de Belasar. Només ens queda una rampa per arribar a Portomarin que superem sense problemes. És diumenge i quasi no veiem a ningú. L’església roman tancada i baixem pel carrer amb porxos fins a un bar que està obert. Segellem a un alberg anomenat Pasiño a Pasiño. Al bar prenem un cafè i una pasta descansant un poc. La cambrera o propietària se sorprèn que ja estiguem allí. Això és molt bon senyal. Ja tenim una altra etapa pedestre a les alforges i la meta diària està més prop.

La veritat que les etapes gallegues són més vistoses i variades que les castellanes, però també molt més dures. Per sort, ahir i avui no fa sol fent la temperatura molt agradable per a pedalar. Ara tenim 25 quilòmetres més fins a Palas do Rei amb més desnivell de pujada que de baixada. Encara estem a la província de Lugo. Si no hi ha novetats, avui entrarem a A Coruña.

Passem per boscos cremats, camins estrets, zones empedrades, poblets, l’ermita de la campana 2010 a Ventas de Naron. Llavors era una pista de terra i ara està enquitranada. Hem seguit per aquesta carretera enquitranada un tram ben llarg. El camí va per la vora esquerra, per no molestar peregrines i peregrins a peu; nosaltres anem pel quitrà, fet que ens fa avançar moltíssim. Seguim desitjant bon camí a totes les persones que avancem i en aquesta etapa van ser moltes.

Prop de Palas do Rei trobem a Ionut –romanès sense una cama- qui ens segella la credencial, li comprem tres samarretes i ens explica el seu projecte per tirar endavant un centre d’alt rendiment esportiu per a persones amb discapacitat. Vol iniciar una marxa en bici per demanar ajudes i sumar col·laboradors al projecte. La idea si es porta a bon fi ens pareix genial.

A Palas ens esperem fora de l’església de Sant Tirs perquè estan fent missa. En acabar segellem les credencials i seguim pedalant. En eixir de Palas hi ha unes pujades i baixades més. Veiem uns hórreos i els fem unes fotos. A un pontet de Leboreiro perc una de les alforges. Jose ens deixa un polp. Parem un moment a Santa Maria de Leboreiro, però no està oberta. Fotos laterals i del canastró que hi ha a la porta. Què hem de fer? A continuar...

Leboreiro ja és A Coruña, així que ja estem a la darrera província. Passem pel pont de Furelos i l’església també està tancada, com tantes altres que hem trobat tancades durant el Camí. Ja ens queda poc per arribar a Melide. La veritat és que avui també ens fa falta descansar. No hem parat a fer el tradicional esmorzar i anar un poc més ràpid que la nostra marxa habitual també ens ha perjudicat.

De seguida, ens plantem a Melide. Anem a casa Ezequiel, però ens diu que hem d’esperar trenta minuts. Girem veles i baixem a la pulperia Garnacha al mateix carrer. A més ens deixen posar les bicis al seu magatzem, moltes gràcies. Demanem una tapa de polp, una de pebrots de Padrón i un tall de vedella amb patates. En acabar l’àpat i pagar ens acomiadem de Jose desitjant-li molt Bon Camí. Ell avui fa compte d’arribar a Santiago.

Nosaltres anem al cafè-bar Xaneiro del centre de Melide per veure la final del mundial de futbol que enfronta a França i Croàcia. El resultat final 4-2 per als francesos. Així també baixarem el dinar. Tampoc vam fer massa cas al futbol, però almenys no vam eixir a pedalar amb el mos a la boca.

En acabar ens faltaven menys de 12 quilòmetres que vam agafar amb poques ganes i se’ns van fer molt llargs. Almenys vam passar per algun lloc vistós, com unes passeres enormes per superar un riu. Encara vam trobar algunes costes amunt amb fort desnivell que ens vam parèixer quilomètriques. A més entre la suor i l’aigua de la pluja fina del matí, no estàvem en les millors condicions.

Pedalant amb desgana com mai pel cansament i per les dures rampes que apareixien de tant en tant el desànim el vencíem a les fortes baixades i la seguretat que ens quedava molt poc per a la meta d’avui. El fet de dormir només a 40 quilòmetres de l’objectiu final també ens omplia de motivació i moral.

En arribar a Ribadiso, tots aquells menuts problemes dels darrers dotze quilòmetres es van esvair ràpidament. Vam parlar a casa per donar bones notícies. Teníem Compostel·la, la capital gallega, a poc més de quaranta quilòmetres i portàvem més de 970 pedalats. Ara si, la motivació i les ganes es van recuperar ràpidament. A més vam trobar gent coneguda. David un bicigrí madrileny amb qui vam parlar una bona estona. El vam trobar i saludar a la plaça de l’Obradoiro dilluns a la vesprada. També vam trobar una xica de Metz (França). Ella va caminar 1000 quilòmetres i després va deixar les botes aparcades, va comprar una bici senzilla que la va portar a 40 quilòmetres de l’objectiu compartit. Alguns dies abans ja l’havíem trobada, però va ser ara quan vam parlar més.

En arribar vam lligar les bicis a la porxada del patí interior, vam tornar a arreglar el transportí i ens vam dutxar. Quan ja teníem tot això enllestit, vam anar a sopar. Deu minuts més i no sopem al restaurant annex a l’alberg. Una de les xiques va posar mala cara; per sort, la seva companya ens va atendre molt amablement. Ja sopats tampoc havíem de fer gran cosa i peregrines i peregrins retiren molt prompte a dormir. Així que nosaltres ja vam ser dels darrers, en aquest alberg hi havia més silenci; encara que si comparteixes cambra amb més de vint persones és difícil no escoltar res durant la nit.

L’alberg i l’entorn són espectaculars. Hem cridat des de Melide, però no ens han contestat perquè hem vist al web que no admeten reserves telefòniques. El fresc i cabalós, encara que menut riu Iso fa de marge natural a l’alberg que té un vistós pont per on passa el Camí de Sant Jaume. Cambres, dutxes, rentadora i assecadora, recepció... un alberg amb tots els serveis. A la vora hi ha una pensió i també un restaurant. Així que aquell lloc és un menut paradís, un més dels que hem trobat pel Camí.

Aquest serà la darrera nit que dormirem en alberg. Demà si aconseguim arribar a Compostel·la, buscarem una fonda per recuperar millor. Així que ànim perquè només ens queden 43 quilòmetres. Si ho comparem amb les llargues tirades que hem fet és un passeig, però no hem de badar!

Qualsevol caiguda, per més insignificant que pugui parèixer ens pot fer marxar cap a casa sense arribar a Santiago. Gaudirem de la darrera etapa com si fora l’últim dia d’anar amb bici.

A descansar!